Estructura d'un treball acadèmic

Conte curt

Aquest conte parla d'un xiquet que vivia en un poblat que se llama Xioahu.El tenia una núvia que se llama Xiaohong .El i els seus Amigues han fet una aventura per tot el munde amb místeri de tot.

Conte curt

En la nit em vaig anar ficar al llit com sempre i aquest matí m'he despertat sent una formiga i  cada dema em passava sent un animal diferent.

Conte curt

Ahir, quan Javier tornava de l'escola a la seva casa, féu sorprès per un automòbil que creuava el carrer a gran velocitat, provocable la caida de la bicicleta, i amb això alguns cops i ferides lleus. Féu atès per les persones que passaven pel lloc, i portat a una casa on ho van revisar bé i van guarir. La bicicleta va sofrir pocs danys: una llanda desinflada, i alguns raions, però el senyor José, veí de Javier, li va ajudar a reparar-la i deixar-la com a nova.

Conte curt

Pa amb xocolata

Un bon tros de xocolata
i un bocí petit de pa
són la solució més bona
per berenar.

És dolç saber que no estàs sol en la vida.

No conec res de la veïna, és molt pesada i està desperta molt tard

he nascut en un lloc on la mar veia molt soroll 

Conte curt

 

 EL MEU PASSEIG ESPERAT

Vaig sortir de la meva casa al col·legi com de costum, sense saber que trobaria a l'amor de la meva vida

Pere Calders, narrativa curta

INVASIÓ SUBTIL

A l'Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s'assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d'aquesta mena d'orientals. 

A l'hora de sopar, va asseure's a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l'atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc. 

Jo estava encuriosit per veure quins plats demanaria. Confesso que era una actitud pueril, esperant que encarregués plats poc corrents o combinacions exòtiques. El cas és que em va sorprendre fent-se servir amanida -"amb força ceba", digué-, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades. Al final, cafè, una copa de conyac i una breva.

M'havia imaginat que el japonè menjaria amb una pulcritud exagerada, irritant i tot, pinçant els aliments com si fossin peces de rellotgeria. Però no fou pas així: l'home se servia del ganivet i la forquilla amb una gran desimboltura, i mastegava a boca plena sense complicacions estètiques. A mi, la veritat, em feia trontollar els partits presos. 

D'altra banda, parlava català com qualsevol de nosaltres, sense ni una ombra de cap accent foraster. Això no era tan estrany, si es considera que aquesta gent és molt estudiosa i llesta en gran manera. Però a mi em feia sentir inferior, perquè no sé ni un borrall de japonès. És curiós de constatar que, el toc estranger a l'entrevista, l'hi posava jo, condicionant tota la meva actuació -gestos, paraules, entrades de conversa-, al fet que el meu interlocutor era japonès. Ell, en canvi, estava fresc com una rosa. 

Jo creia que aquell home devia ésser representant o venedor d'aparells fotogràfics, o de transistors. Qui sap si de perles cultivades... Vaig provar tots aquells temes i ell els apartà amb un ample moviment del braç. "Venc sants d'Olot, jo", digué. "Encara hi ha mercat?", vaig preguntar-li. I em va dir que sí, que anava de baixa però que ell es defensava. Feia la zona sud de la Península, i va afirmar que, així que tenia un descans o venien dues festes seguides, cap a casa falta gent... 

-No hi ha res com a cas! -reblà amb un aire de satisfacció.

-Viviu al nostre país?

-I doncs? On voleu que visqui?

Sí, és clar, són rodamons i es fiquen pertot arreu. Me'l vaig tornar a mirar i asseguro que cap detall, ni en la roba ni en la figura, no delatava la seva procedència japonesa. Fins i tot duia un escut del Futbol de Club Barcelona a la solapa.

Tot plegat era molt sospitós, i em va capficar. La meva dona s'havia fet servir el sopar a l'habitació, perquè estava una mica empiocada; vaig contar-li l'aventura, adornant el relat amb les meves aprensions: si molt convé, es tractava d'un espia.

-I d'on ho has tret que és japonès? -em preguntà ella.

Vaig riure, potser no de bona gana, compadit de la seva innocència.

-Els conec d'una hora lluny... -vaig contestar-li.

-Que vols dir que n'has vistos gaires?

-No, però els clisso de seguida!

-T'ho ha dit ell, que era japonès?

-Ni una sola vegada. Són astuts...

-T'ho ha dit algú?

-Ningú no m'ha dit res, ni falta que em fa. Tinc l'instint esmoladíssim!

Ens vam barallar. Sempre em burxa dient-me que sóc malpensat i que qualsevol dia tindré un disgust dels grossos. Com si no em conegués prou! Sembla que es complagui a no raonar i és d'una candidesa increïble.

Aquella nit vaig dormir poc i malament. No em podia treure el japonès del cap. Perquè mentre es presentin com són, amb la rialleta, les reverències i aquella mirada de través, hi haurà manera de defensar-se'n. Així ho espero! Però si comencen a venir amb tanta de simulació i d'aparat ful, donaran molta feina. 

- PERE CALDERS

Portafoli d'Ivan

En aquest curs pense a millorar el meu vocabulari i gramàtica de valencià

Pere Calders , narrativa curta

Prescripció facultativa

El metge va ésser taxatiu. Cal que sigui així, no podem pas criticar aquests professionals, perquè quan es mostren severs ho fan pel nostre bé.

Va dir-li:

—Des d’ara mateix, un canvi total de règim. Oblidi’s de les coses que li agraden i comenci a acostumar-se a aquelles altres que li desplauen. Si em creu a mi, encara podrà viure una colla d’anys.

Sortí del consultori amb l’ànima als peus, perquè acomiadar-se dels bells moments sempre convida al pessimisme, ni que sigui a canvi de la promesa de durar més.

Travessà el carrer a les palpentes, sense reparar en el semàfor, i una furgoneta de laTintoreria Esperança el va aixafar.

Un d’aquests transeünts que hi corren de seguida va provar d’assistir-lo, i recollí unes paraules balbucejants de l’accidentat:

—Per aquest viatge no necessitava alforges…

—Què diu? —volgué saber el benemèrit ciutadà que el socorria.

—…sobretot —afegí el ferit—, quan algú m’acaba de buidar les alforges.

—Què vol dir? —insistí l’home diligent.

Però ja no obtingué resposta, perquè el malalt greu acabava de morir d’una altra cosa.

Titol:  Pere Calders, Narrativa curta



          

El fill de Venus

Es pot declarar un incendi, una guerra o el contingut d’una maleta, però no un amor. A propòsit de l’amor, totes les declaracions són indiscretes, fins i tot aquesta.

 

Pere Calders, narrativa curta

 

NIT DE PAU I FESTES

En el llibre Cròniques de la veritat oculta de Pere Calders hi ha un conte entranyable i sorneguer que es diu Nit de Pau i Bones festes.

Dos mesos abans de les festes nadalenques, el pessebrista rep la visita d'un funcionari de l'ajuntament, ple de tràmits i reglaments amb la intenció de supervisar la construcció del pessebre. Amb la seva actitud inquisidora, el funcionari interromp el tranquil món del pessebrista.

El vaig descobrir fa anys quan amb el Jordi Montlló preparàvem un recull de material didàctic sobre el pessebre per a Centres d'Esplai. Sempre veig pensar que era ideal per representar-lo en teatre o cinema. M'ha agradat veure que TVC l'ha produït. És molt divertit i molt adient per a pessebristes.

 

Pere Calders,narrativa curta

Nit de pau i Bones Festes 

Hem anat evolucionant, això és innegable, i va arribar un moment en el

qual, per muntar un pessebre, calia demanar un permís del municipi. Jo

vaig fer

-ho de seguida, perquè m’agrada complir

, i a mitjan novembre ja

havia cursat la sol·licitud.

A primers de desembre se’m va presentar un inspector

Era un jove amable, molt ben educat.

Vinc per la qüestió del pessebre —em digué.

—Però si encara no l’he començat! —vaig respondre-li jo.

I ell m’explicà que precisament es tractava d’això, de prendre-s’ho amb temps;

perquè un cop armada l’escenografia, les correccions imposades per la normativa

legal suposaven més molèsties.

—Si m’ho permet —afegí— donaré una ullada. On pensa muntar

-lo?

Vaig ensenyar

-li el pany de paret del menjador que serviria de fons. Després de

demanar

-me autorització, va enretirar amb polidesa una butaca i una prestatgeria.

Va palpar el mur i el colpejà amb els artells.

Tot seguit s’ajupí i va ressegir amb la

mà tot el sòcol, de punta a punta.

—Que no pensa instal·lar

-hi llums? —em preguntà.

—És clar que sí!

—Doncs en aquesta paret no hi ha cap endoll...

—No. Els tinc a la paret oposada.

—I com s’ho farà.

—Home!

Tinc extensions amb sortides múltiples.

L’inspector va fer un gest de contrarietat. «Que no ha llegit l’opuscle que li va

enviar l’ajuntament?», volgué saber

Tot no, francament. Sóc pessebrista vell i moltes coses ja me les sé. Pensi que

l’any seixanta-vuit vaig guanyar un tercer premi.

—Ha plogut molt des d’aleshores, amic meu, i hem tingut doloroses experiències.

Les extensions, en aquest cas, són rigorosament prohibides. En dies de

concentració familiar

, amb tràfec de personal, és molt fàcil trepitjar fils que van

per terra. Les conseqüències poden ésser greus. L

’any passat vam tenir cinc

incendis per aquesta causa, sense comptar (i jo crec que cal comptar

-les) dues

electrocucions fatals.

NADAL 2007

VILA

WEB

—I jo què vol que hi faci?

—Té dues solucions. La més fàcil és canviar de paret...

—No, miri. Passa una cosa curiosa: en aquell pany de paret, la televisió funciona

estupendament bé. I en aquesta que destino al pessebre, és un desastre. Deu

haver

-hi interferències (o què sé jo!), però la pantalla s’omple de ratlles i de

tremolors. Ja comprendrà que en unes diades com aquestes no ens podem pas

quedar sense televisor

—Doncs haurà d’encarregar una instal·lació adequada (llegeixi l’opuscle, per

favor) i no intenti fer

-ho vostè, perquè a la llista que li hem donat hi figura el nom

de les úniques empreses autoritzades.

En casos així, la primera reacció meva és d’enfadament, però el jove va frenar

me, amb unes maneres impecables. «Jo no hi tinc cap culpa», digué. «Em limito a

complir ordres i, en el fons, el meu desig és evitar

-li possibles complicacions».

—Dispensi’m. No el volia molestar

—Bé, no té importància. I ara anem per un altre problema. És dels qui hi posa riu,

vostè?

—Sempre! Em sembla un element essencial...

—I d’on treu l’aiguA.

NADAL 2007

VILA

WEB

—Del bany petit, la peça que hi ha aquí al costat mateix. Connecto un tub de

goma a l’aixeta del lavabo.

—Ui, no! És una pena que no hagi llegit les instruccions. Cal una conducció amb

canonada del 8A

(segons les normes DIN), connectada amb la presa d’aigua

general. On la té, vostè?

—Al celobert.

—Doncs d’allí l’ha de treure, si no vol tenir disgustos. I el desguàs s’ha de fer

amb un acanalat d’Hidroplast-Setanta.

—Que també hi ha hagut desgràcies, amb l’aigua dels pessebres? —vaig

preguntar

-li, amb una mordacitat mal continguda.

—Hi ha hagut vessaments, mulladers i reclamacions irades dels veïns dels pisos

de sota, amb maldecaps jurídics que amar

guen la convivència. La nostra feina és

vetllar perquè tothom estigui content.

Ah! I una altra cosa: si utilitza molsa,

compri-la sintètica, perquè els ecologistes no ens deixen viure.

Em vaig quedar abatut, m’havia fugit de cop i volta el vaporós estat d’esperit

nadalenc.

—Ja hem acabat. Ho veu? —em digué el jove cordialment—. Semblava qui sap

què... Si em vol firmar aquest volant (és una simple comprovació de la meva

visita) no el molestaré més.

Quan ja el tenia al peu de la porta, vaig preguntar

-li:

—I si canvio d’idea i no faig pessebre, no em passarà res?

—No. I ara! Però en aquest cas valia més no haver cursat la sol· licitud, perquè hi

ha més feina per aturar els papers que no pas deixar

-los que facin el seu curs.

Passat festes el vindrà a veure un altre inspector

. Va pagar els drets de permís?

—No. Em donaven quinze dies de termini i m’he distret una mica. Pensava anar

hi demà de bon matí.

—Pagui, pagui. Li cobraran un recàrrec pel retard, però no és res de l’altre món.

En el mateix departament, demani un imprès per a l’anul·lació del permís

sol·licitat. Ompli’l i presenti’l de seguida. Quan vingui l’altre inspector

, ensenyi-li

el comprovant i llestos.

A la curta o a la llar

ga, li tornaran els diners...

Em devia notar una cara trista, perquè en anar

-se’n em va estrènyer la mà

efusivament i em digué:

—Animi’

s, home, animi’

s! Si tot fos com això...

Des del replà, va girar

-se i afegí:

—Bon Nadal i feliç

Any Nou!

«Igualment», vaig respondre-li amb una veu desmaiada.

Pere Calders

 'Nit de pau i bones festes', Obres Completes, Pere Calders, Edicions 62, S.A., 1984

 

Pere calders, narrativa curta

Nit de pau i Bones Festes

Hem anat evolucionant, això és innegable, i va arribar un moment en el qual, per muntar un pessebre, calia demanar un permís del municipi. Jo vaig fer-ho de seguida, perquè m’agrada complir, i a mitjan novembre ja havia cursat la sol·licitud. A primers de desembre se’m va presentar un inspector. Era un jove amable, molt ben educat.
—Vinc per la qüestió del pessebre —em digué.
—Però si encara no l’he començat! —vaig respondre-li jo.
I ell m’explicà que precisament es tractava d’això, de prendre-s’ho amb temps; perquè un cop armada l’escenografia, les correccions imposades per la normativa legal suposaven més molèsties.
—Si m’ho permet —afegí— donaré una ullada. On pensa muntar-lo?
Vaig ensenyar-li el pany de paret del menjador que serviria de fons. Després de demanar-me autorització, va enretirar amb polidesa una butaca i una prestatgeria. Va palpar el mur i el colpejà amb els artells. Tot seguit s’ajupí i va resseguir amb la mà tot el sòcol, de punta a punta.
—Que no pensa instal·lar-hi llums? —em preguntà.
—És clar que sí!
—Doncs en aquesta paret no hi ha cap endoll…
—No. Els tinc a la paret oposada.
—I com s’ho farà.
—Home! Tinc extensions amb sortides múltiples.
L’inspector va fer un gest de contrarietat. «Que no ha llegit l’opuscle que li va enviar l’ajuntament?», volgué saber.
—Tot no, francament. Sóc pessebrista vell i moltes coses ja me les sé. Pensi que l’any seixanta-vuit vaig guanyar un tercer premi.
—Ha plogut molt des d’aleshores, amic meu, i hem tingut doloroses experiències. Les extensions, en aquest cas, són rigorosament prohibides. En dies de concentració familiar, amb tràfec de personal, és molt fàcil trepitjar fils que van per terra. Les conseqüències poden ésser greus. L’any passat vam tenir cinc incendis per aquesta causa, sense comptar (i jo crec que cal comptar-les) dues electrocucions fatals.
—I jo què vol que hi faci?
—Té dues solucions. La més fàcil és canviar de paret…
—No, miri. Passa una cosa curiosa: en aquell pany de paret, la televisió funciona estupendament bé. I en aquesta que destino al pessebre, és un desastre. Deu haver-hi interferències (o què sé jo!), però la pantalla s’omple de ratlles i de tremolors. Ja comprendrà que en unes diades com aquestes no ens podem pas quedar sense televisor…
—Doncs haurà d’encarregar una instal·lació adequada (llegeixi l’opuscle, per favor) i no intenti fer-ho vostè, perquè a la llista que li hem donat hi figura el nom de les úniques empreses autoritzades.
En casos així, la primera reacció meva és d’enfadament, però el jove va frenarme, amb unes maneres impecables. «Jo no hi tinc cap culpa», digué. «Em limito a complir ordres i, en el fons, el meu desig és evitar-li possibles complicacions».
—Dispensi’m. No el volia molestar.
—Bé, no té importància. I ara anem per un altre problema. És dels qui hi posa riu, vostè?
—Sempre! Em sembla un element essencial…
—I d’on treu l’aigua?
—Del bany petit, la peça que hi ha aquí al costat mateix. Connecto un tub de goma a l’aixeta del lavabo.
—Ui, no! És una pena que no hagi llegit les instruccions. Cal una conducció amb canonada del 8A (segons les normes DIN), connectada amb la presa d’aigua general. On la té, vostè?
—Al celobert.
—Doncs d’allí l’ha de treure, si no vol tenir disgustos. I el desguàs s’ha de fer amb un acanalat d’Hidroplast-Setanta.
—Que també hi ha hagut desgràcies, amb l’aigua dels pessebres? —vaig preguntar-li, amb una mordacitat mal continguda.
—Hi ha hagut vessaments, mulladers i reclamacions irades dels veïns dels pisos de sota, amb maldecaps jurídics que amarguen la convivència. La nostra feina és vetllar perquè tothom estigui content. Ah! I una altra cosa: si utilitza molsa, compri-la sintètica, perquè els ecologistes no ens deixen viure.
Em vaig quedar abatut, m’havia fugit de cop i volta el vaporós estat d’esperit nadalenc.
—Ja hem acabat. Ho veu? —em digué el jove cordialment—. Semblava qui sap què… Si em vol firmar aquest volant (és una simple comprovació de la meva visita) no el molestaré més.
Quan ja el tenia al peu de la porta, vaig preguntar-li:
—I si canvio d’idea i no faig pessebre, no em passarà res?
—No. I ara! Però en aquest cas valia més no haver cursat la sol· licitud, perquè hi ha més feina per aturar els papers que no pas deixar-los que facin el seu curs. Passat festes el vindrà a veure un altre inspector. Va pagar els drets de permís?
—No. Em donaven quinze dies de termini i m’he distret una mica. Pensava anarhi demà de bon matí.
—Pagui, pagui. Li cobraran un recàrrec pel retard, però no és res de l’altre món. En el mateix departament, demani un imprès per a l’anul·lació del permís sol·licitat. Ompli’l i presenti’l de seguida. Quan vingui l’altre inspector, ensenyi-li el comprovant i llestos. A la curta o a la llarga, li tornaran els diners…
Em devia notar una cara trista, perquè en anar-se’n em va estrènyer la mà efusivament i em digué:
—Animi’s, home, animi’s! Si tot fos com això…
Des del replà, va girar-se i afegí:
—Bon Nadal i feliç Any Nou!
«Igualment», vaig respondre-li amb una veu desmaiada.

                                                                               Pere Calders

PERES CALDERS, NARRATIVA CURTA

Muts i a la gàbia

—Tu hi creus en les paraules definitives?

—Què vols dir?

—Vull dir quan s’arriba en aquell moment solemne en el qual un dels membres de la parella declara a l’altre: «Ara és l’hora de parlar d’allò que m’he callat sempre!».

Els dos amics es van quedar silenciosos, fins que un d’ells reprengué la conversa:

—No. No hi crec. Callar no és mai sobrer, sobretot a mesura que posem anys. Si algú s’ha aguantat fins «aleshores», és una imprudència jugar-s’ho tot en una de les cartes de la conversa…

—I doncs? Què faries, tu?

—Si la cosa fos tan greu, me n’aniria sense donar cops de porta. I saps per què?

—No.

—Doncs perquè em faria molta por haver d’escoltar allò que l’altre, amb tota seguretat, també callava.

                                                                                                PERES CALDERS                                                                                            

Pere Calders, narrativa curta.

El mirall de l’ànima 

No ens havíem vist mai, enlloc, en cap ocasió, però s’assemblava tant a un veí meu que em va saludar cordialment: ell també s’havia confós.

Pere Calders , narrativa curta

INVASIÓ SUBTIL

A l'Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conéixer un japonés desconcertant, que no s'assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d'aquesta mena d'orientals. A l'hora de sopar, va asseure's a la meua taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l'atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc. Jo estava encuriosit per veure quins plats demanaria. Confesse que era una actitud pueril, esperant que encarregués plats poc corrents o combinacions exòtiques. El cas és que em va sorprendre fent-se servir amanida -"amb força ceba", digué-, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades. Al final, café, una copa de conyac i una breva. M'havia imaginat que el japoné menjaria amb una pulcritud exagerada, irritant i tot, pinçant els aliments com si fossen peces de rellotgeria. Però no fou pas així: l'home se servia del ganivet i la forquilla amb una gran desimboltura, i mastegava a boca plena sense complicacions estètiques. A mi, la veritat, em feia trontollar els partits presos. D'altra banda, parlava català com qualsevol de nosaltres, sense ni una ombra de cap accent foraster. Això no era tan estrany, si es considera que aquesta gent és molt estudiosa i llesta en gran manera. Però a mi em feia sentir inferior, perquè no sé ni un borrall de japonés. És curiós de constatar que, el toc estranger a l'entrevista, l'hi posava jo, condicionant tota la meua actuació -gestos, paraules, entrades de conversa-, al fet que el meu interlocutor era japonés. Ell, en canvi, estava fresc com una rosa. Jo creia que aquell home devia ser representant o venedor d'aparells fotogràfics, o de transistors. Qui sap si de perles cultivades... Vaig provar tots aquells temes i ell els apartà amb un ample moviment del braç. "Venc sants d'Olot, jo", digué. "Encara hi ha mercat?", vaig preguntar-li. I em va dir que sí, que anava de baixa però que ell es defensava. Feia la zona sud de la Península, i va afirmar que, així que tenia un descans o venien dues festes seguides, cap a casa falta gent... -No hi ha res com a cas! -reblà amb un aire de satisfacció. -Viviu al nostre país? -I doncs? On voleu que visca? Sí, és clar, són rodamons i es fiquen pertot arreu. Me'l vaig tornar a mirar i assegure que cap detall, ni en la roba ni en la figura, no delatava la seua procedència japonesa. Fins i tot duia un escut del Futbol de Club Barcelona a la solapa. Tot plegat era molt sospitós, i em va capficar. La meua dona s'havia fet servir el sopar a l'habitació, perquè estava una mica empiocada; vaig contar-li l'aventura, adornant el relat amb les meues aprensions: si molt convé, es tractava d'un espia. -I d'on ho has tret que és japonés? -em preguntà ella. Vaig riure, potser no de bona gana, compadit de la seua innocència. -Els conec d'una hora lluny... -vaig contestar-li. -Que vols dir que n'has vistos gaires? -No, però els clisse de seguida! -T'ho ha dit ell, que era japonés? -Ni una sola vegada. Són astuts... -T'ho ha dit algú? -Ningú no m'ha dit res, ni falta que em fa. Tinc l'instint esmoladíssim! Ens vam barallar. Sempre em burxa dient-me que sóc malpensat i que qualsevol dia tindré un disgust dels grossos. Com si no em conegués prou! Sembla que es complaga a no raonar i és d'una candidesa increïble. Aquella nit vaig dormir poc i malament. No em podia treure el japonés del cap. Perquè mentre es presenten com són, amb la rialleta, les reverències i aquella mirada de través, hi haurà manera de defensar-se'n. Així ho espere! Però si comencen a venir amb tanta de simulació i d'aparat ful, donaran molta feina. Pere Calders (1912-1994)

Pere calders, narrativa curta

La fi del cap

De fet, entre el meu cap i el meu cos havia existit un divorci des del principi. El cos denotava una vocació per a conservar la petitesa i especular-hi, fent que tots els moviments tendissin amb una mena d’avidesa cap a l’arrauliment. El cap, no. El cap era gros, audaç, i pensava coses realment engrescadores.

Un dia, trobant-me al llit amb una estimada meva, vaig sentir que el cap emmalaltia seriosament, mentre el cos mantenia l’equilibri, repartint la salut amb normalitat per tots els llocs que estaven sota la seva vigilància.

—Amiga —vaig dir—, em sembla que el cap se’m morirà.

Ella es va esverar tant que vaig sentir, imperiosa, la necessitat de tranquil·litzar-la.

—Mira: no passarà res. Enterrarem el cap dins un barret, i veuràs com la placidesa del món es mantindrà plana, quieta com és del nostre gust. Cap país no alterarà la seva hora oficial, ni cap invasió no serà detinguda. Demà, milers d’ombrel·les s’acararan al poder del sol i cada u podrà dir-hi la seva.

Es va adormir sota la protecció dels meus braços, segura que tot aniria tal com jo li explicava.

Pere Calders

pere caldars narrativa curto

L’hora en punt
 

La mort es presentà quan no se l’esperava, i ell li digué que no li havia donat hora.
—És que l’hora la dono jo —va respondre-li la mort.
—No sempre, no sempre… —replicà ell—. Ara, per exemple, tinc l’agenda plena i a vós no us ve d’un dia. Però a mi sí. Telefoneu-me dimarts que ve, a quarts de cinc, i quedarem per una data.
—És irregular, no puc fer-ho. Va contra els reglaments —digué la gran senyora.
—Apa, bah! —es defensà ell, tot empenyent-la suaument cap a la porta—. Amb la feinada que teniu no em direu pas que depeneu d’un difunt puntual. En canvi, jo tinc compromisos inajornables.
I la mort se’n va anar amb la calavera entre les cames, sense saber-se’n avenir. No li havia passat mai.

Pere Calders, narrativa curta

Lligant caps

La present és una d’aquelles històries que comencen en un cafè i no se sap com acaben. Al taulell, o al voltant d’una taula, un client explica als amics:

—Es diu que els ulls són un dispositiu per veure com és allò que ens volta i com són els altres. ¿Però i per mirar a dins d’un mateix? En aquest sentit, com cecs. ¿O bé passa que tot el que veiem a fora és, en realitat, el que portem a dins? Aleshores, no ens hauria d’estranyar que hi hagin tantes desgràcies. D’una manera o altra (i tirant llarg!) només veiem la meitat del que hi ha, o sigui que dos ulls o són massa o són poc, però mai la mida justa. És un motiu poderós per a afirmar que no és que la naturalesa sigui sàvia, sinó que sap una colla de coses de memòria i les repeteix com un lloro.

Pere calders