– Té, quin vols, el groc o el rosa?
Havia
comprat dos gelats i els hi oferia, perquè triés, amb un aire trist. La
dona del carretó es guardà els diners que ell li acabava de donar i ja
servia altres clients tot cridant: “Al bon gelat!…”
Sempre
passava igual: quan s’apropava l’hora de separar-se semblava que li
aboquessin una galleda de tristesa al damunt i ja no obria la boca en
tota l’estona que els quedava d’estar junts.
Al
parc, al costat d’ella, amb tota la tarda estesa davant, amb
l’esplendor del sol, sota els arbres remorosos, estava alegre,
comunicatiu. La banda de música tocava l’obertura de Lohengrin: l’havien
escoltada religiosament agafats de les mans. Els ànecs i una parella de
cignes blancs amb els colls erectes lliscaven com si fossin de
cel·luloide sobre el cristall blau del llac. Els homes, les dones i els
infants semblaven figuretes que caminessin i somriguessin mogudes per
algun mecanisme preciós dintre un paisatge artificial fet per a homes de
debò.
Quan
el sol declinà s’assegueren en un banc verd a l’ombra humida d’un
til·ler, i ell, mig tímid mig emocionat, li donà l’anell de promesos: un
brillant petit amb un carbó bastant visible. “Jura’m que no te’l
trauràs mai més.” Per mirar-se’l, separà els dits, estirà una mica el
braç i féu oscil·lar la mà. Pensà amb una secreta recança en la seva mà
d’una estona abans, sense anell, àgil i lliure. Els ulls se li velaren
una mica.
Havien sortit del parc i caminaven agafats del braç cap a l’entrada del metro.
– Té, pren el rosa.
Ella
l’agafà i sentí com una defallença a les cames. Feren uns quants
passos. “Rosa, rosa…” Tot d’una s’estremí i una onada de rubor li pujà
fins als cabells.
– Ai, el gelat! -L’havia deixat caure expressament per amagar la seva torbació.
– Vols que te’n compri un altre?
– No.
“… rosa… rosa… de pressa, que no s’adoni de res… Per què et menges les roses? Ens casarem. Hauré de cremar les cartes. Totes… la del 15 de febrer, també… Si pogués guardar-la… amb les roses seques… Et menges les roses? En
duia un pom a la mà i ell em besava i rèiem i caminàvem. M’agafava per
la cintura. Portava el barret decantat, tenia els ulls brillants. Jo
menjava una fulla de rosa. Si sempre menges fulles de rosa et tornaràs rosa.
A la nit vaig somiar que naixia d’un tronc vell arrapat a la paret i
que m’obria a poc a poc en pètals de sang. M’agafà el braç brutalment: Llença les roses, llença-les.
Vaig mirar-lo amb els ulls mig closos i anava queixalant la fulla de
rosa… Amor meu… Quan vaig pujar l’escala sabia on era, on anava i per
què. Un home d’edat va obrir la porta i s’enretirà per deixar-nos
passar. No, no feia olor de res, aquella cambra fosca, amb el paravent
descolorit i la catifa esfilagarsada. Sòrdid… i trist. No tinguis por.
Quan vaig obrir els ulls vaig veure l’americana al respatller de la
cadira i la corbata al damunt, verda, amb ratlles vermelles… Sembla que no es recordi que hem d’enviar les violetes.
La directora del taller em va renyar l’endemà perquè vaig arribar tard…
Enfilava les fulles morades en un filferro. Que fort que m’estrenyia!
Tenia un blau al braç, i m’havia hagut de posar una brusa amb mànigues
llargues… Quan tornaré ens casarem, deia a la primera carta. Encara menges pètals de rosa? Les
hauré de cremar totes i la capsa folrada de cretona… Les hauré de
cremar… I aquest anell que em fa mal al dit… Fa dos anys que no
m’escriu, que no en sé res… casat, mort potser… I si tornessis,
tornaria… Aquell matí que plorava, la portera em va pujar la llet: són coses de la vida… i pots estar ben contenta que no t’hagi deixat un record… Disset cartes, disset cartes esperades amb deliri, malalta de tant esperar… Per què et menges les roses?”
– Què penses? -li preguntà ell mentre baixaven l’escala del metro.
– Jo? No res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada