Pere Calders , narrativa curta

INVASIÓ SUBTIL

A l'Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conéixer un japonés desconcertant, que no s'assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d'aquesta mena d'orientals. A l'hora de sopar, va asseure's a la meua taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l'atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc. Jo estava encuriosit per veure quins plats demanaria. Confesse que era una actitud pueril, esperant que encarregués plats poc corrents o combinacions exòtiques. El cas és que em va sorprendre fent-se servir amanida -"amb força ceba", digué-, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades. Al final, café, una copa de conyac i una breva. M'havia imaginat que el japoné menjaria amb una pulcritud exagerada, irritant i tot, pinçant els aliments com si fossen peces de rellotgeria. Però no fou pas així: l'home se servia del ganivet i la forquilla amb una gran desimboltura, i mastegava a boca plena sense complicacions estètiques. A mi, la veritat, em feia trontollar els partits presos. D'altra banda, parlava català com qualsevol de nosaltres, sense ni una ombra de cap accent foraster. Això no era tan estrany, si es considera que aquesta gent és molt estudiosa i llesta en gran manera. Però a mi em feia sentir inferior, perquè no sé ni un borrall de japonés. És curiós de constatar que, el toc estranger a l'entrevista, l'hi posava jo, condicionant tota la meua actuació -gestos, paraules, entrades de conversa-, al fet que el meu interlocutor era japonés. Ell, en canvi, estava fresc com una rosa. Jo creia que aquell home devia ser representant o venedor d'aparells fotogràfics, o de transistors. Qui sap si de perles cultivades... Vaig provar tots aquells temes i ell els apartà amb un ample moviment del braç. "Venc sants d'Olot, jo", digué. "Encara hi ha mercat?", vaig preguntar-li. I em va dir que sí, que anava de baixa però que ell es defensava. Feia la zona sud de la Península, i va afirmar que, així que tenia un descans o venien dues festes seguides, cap a casa falta gent... -No hi ha res com a cas! -reblà amb un aire de satisfacció. -Viviu al nostre país? -I doncs? On voleu que visca? Sí, és clar, són rodamons i es fiquen pertot arreu. Me'l vaig tornar a mirar i assegure que cap detall, ni en la roba ni en la figura, no delatava la seua procedència japonesa. Fins i tot duia un escut del Futbol de Club Barcelona a la solapa. Tot plegat era molt sospitós, i em va capficar. La meua dona s'havia fet servir el sopar a l'habitació, perquè estava una mica empiocada; vaig contar-li l'aventura, adornant el relat amb les meues aprensions: si molt convé, es tractava d'un espia. -I d'on ho has tret que és japonés? -em preguntà ella. Vaig riure, potser no de bona gana, compadit de la seua innocència. -Els conec d'una hora lluny... -vaig contestar-li. -Que vols dir que n'has vistos gaires? -No, però els clisse de seguida! -T'ho ha dit ell, que era japonés? -Ni una sola vegada. Són astuts... -T'ho ha dit algú? -Ningú no m'ha dit res, ni falta que em fa. Tinc l'instint esmoladíssim! Ens vam barallar. Sempre em burxa dient-me que sóc malpensat i que qualsevol dia tindré un disgust dels grossos. Com si no em conegués prou! Sembla que es complaga a no raonar i és d'una candidesa increïble. Aquella nit vaig dormir poc i malament. No em podia treure el japonés del cap. Perquè mentre es presenten com són, amb la rialleta, les reverències i aquella mirada de través, hi haurà manera de defensar-se'n. Així ho espere! Però si comencen a venir amb tanta de simulació i d'aparat ful, donaran molta feina. Pere Calders (1912-1994)