Muts i a la gàbia
 

—Tu hi creus en les paraules definitives?
—Què vols dir?
—Vull dir quan s’arriba en aquell moment solemne en el qual un dels membres de la parella declara a l’altre: «Ara és l’hora de parlar d’allò que m’he callat sempre!».
Els dos amics es van quedar silenciosos, fins que un d’ells reprengué la conversa:
—No. No hi crec. Callar no és mai sobrer, sobretot a mesura que posem anys. Si algú s’ha aguantat fins «aleshores», és una imprudència jugar-s’ho tot en una de les cartes de la conversa…
—I doncs? Què faries, tu?
—Si la cosa fos tan greu, me n’aniria sense donar cops de porta. I saps per què?
—No.
—Doncs perquè em faria molta por haver d’escoltar allò que l’altre, amb tota seguretat, també callava.


Contes de Pere Calders extrets dels reculls Invasió subtil i altres contes (Barcelona: Edicions 62, 1978), Tot s’aprofita (Barcelona: Edicions 62, 1983), De teves a meves. 32 contes que acaben més o menys bé (Barcelona: Laia, 1984) i L’honor a la deriva (Barcelona: Edicions 62, 1992).