CONTE COURT

En realitat, el paisatge acústic urbà i semiurbà és ja sobretot un paisatge de remors mecàniques. I són re­mors regulars, no passa res: jo m'he criat entre la carre­tera general i la via del tren, i després he viscut pràctica­ment sempre al costat del ferrocarrili del trànsit de cot­xes, o a prop de la mar on les ones poden fer més soroll que tots els motors del món, i no m'ha passat res, he pogut viure, llegir, escriure, escoltar música i dormir. Deu ser que la presència sonora de les màquines és as­sumible com a remor de fons precisament perquè és neutra, no és humana, no comunica absolutament res: un destorb, com tants d'altres de la vida, que arriba a ser ignorat, una molèstia exterior com la calor, el fred o la pluja.